S. XIII: «...poblada la tierra de los más cristianos que podía aver, e señaladamente facía mucho por poblar de cristianos la cidad de Murcia e la villa de Orihuela e la villa de Lorca; e porque non podía aver gentes de su tierra que los poblasen, vinieron y e poblaron muchos catalanes de los que eran venidos a poblar en el reino de Valencia». (Crónica de Alfonso X, apud García Soriano, 1932, I, ps. XVIII i XXI).
1290: El franciscà occità Matfre Ermangaud de Besiers en parlar de la Pentecosta al seu monumental poema Lo Breviari d'Amor, diu que, quan moltes gents "de totas nacios" escoltaren de boca dels apòstols les seves respectives parles, es meravellaren de gran manera, puix que n'hi havia "de Proença e de França,/d'Englaterra, de Gascuenha,/d'Espanha, de Cataluenha,/de Flandres e de Bretanha...". Aquest autor hi fa parells de nacions i hi apareix Catalunya (on probablement anava inclosa tota la Corona d'Aragó) com a nació. En aquella època Espanya solia significat Al-Andalus (sota domini musulmà) i, de vegades, tota la península ibèrica o bé Castella.
El famós metge i savi valencià Arnau de Vilanova (1240-1313) fou acusat pels seus enemics de ser "de despreciable nació, o sia, català" ("de filiis despecte nationis, scilet cathalanus"). N'Arnau era nat a la Vilanova, antic nom medieval del Grau de València.
1306: Arnau de Vilanova sempre féu en els seus escrits una perfecta divisió entre els dos pobles i llengües romàniques de la Corona d'Aragó, com quan afirmava: "regnum vero Aragoniae (sub se habet) Cathalanos et Aragones".
Ramon Muntaner (1265-1336) qui va viure tant al Principat com a València i a Mallorques, fou cronista de la Monarquia del Casal de Barcelona i precoç ideòleg nacionalista de totes les terres de llengua catalana. A les seves magnífiques cròniques, avui amagades per la historiografia oficial i d'importació, té abundosos textos patriòtics i utilitza sistemàticament el nom corrent de l'època (catalans) per a designar els habitants del Regne Valencià (de fet descendents de 1º i 2ª generació dels repobladors, bàsicament catalans, que vingueren al sud des dels comtats catalans del nord).
Així, quan aquest cronista parla d'una batalla marítima contra els moros de Tunis, on Pere el Gran, rei nostre, havia enviat quatre galeres valencianes: "Mas l'almirall dels sarraïns era savi home de mar e era estat en molts fets d'armes e havia provats los catalans qui eren..." ("Les Quatre Grans Cròniques"). Al capítol CLXXI comenta Muntaner: "Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb e de l'encontrada...E és costum de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja fins a la nit...". Així doncs, els sogorbins i gent de la comarca o rodalies (actualment la comarca de Sogorb, l'Alt Palància, parla castellà, si bé amb certs trets fonètics catalans i de vocabulari aragonès) són considerats pel cronista com a catalans.
Al capítol CCXXXV, en Muntaner usa una expressió corrent durant els segles XIII-XV per a designar totes les terres de la nostra parla: "En Rocafort, esguardant que ell ha via perduda la casa de Sicília, e d'Aragó e de Mallorca, e encara de tota Catalunya, pensà que s'acostàs a misser Carles..." Tot indica que en aquest cas "tota Catalunya" designa les dues regions restants de la Corona: els diversos comtats catalans i el regne valencià, altrament diferenciaria entre els uns i l'altre.
1311: Ramon Muntaner pren per muller na Valençona, de València: "E és veritat que jo, Ramon Muntaner, en aquella saó, venguí en Sicília, de Romania, e demaní llicència al senyor rei que li plagués que jo pugués anar en les parts de Catalunya e prendre ma muller que havia afermada fadrina en la ciutat de València". ("Les Quatre Grans Cròniques", cap. CCLI ó CCXXXV).
1316:Testament de na Guillelma, muller de Salvador Pedrosell, ciutadà de València: hi deixa diners per a deslliurar captius catalans de València ("captivis catalanis oriundis de civitate Valentie") de mans dels sarraïns.
1322: El metge valencià Berenguer Aimerich ensenyava en l'Estudi General de Montpeller, ciutat occitana llavors sota jurisdicció dels reis de Mallorques-Rosselló. El tal metge traduí de l'àrab "in vulgare cathalenorum" el tractat conegut en versió llatina com a "De citaris infirmorum", d'Abu-l-Qasim al-Zahrawi.
1325: De nou el gran Muntaner : "Exempli de la Mata de Jonc, escrit a la seva Alqueria de Xirivella (L'Horta), bellíssima paràbola i profecia d'unitat entre els tres reialmes catalans front a les maquinacions dels gonelles futurs.
"E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l'exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran, ne encara con gaire més s'hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d'aquests tres reis, que si entre ells hi havia devisió neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l'altre. Per que és mester que d'aquest pas se guarden ; que mentre tots tres sien d'una volença, no temen tot l'altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics". (Crònica 292).
Més avant en Muntaner mostra la seva satisfacció a la Crònica pel fet que a Múrcia i Cartagena, repoblada per catalans després de ser conquerida per Jaume I (i donada al rei de Castella), "Són vers catalans e parlen del bell catalanesch del món" (cap. XVII).
12-8-1330: Mercaders dels 3 regnes catalans a Bruges (Flandres) aproven unes ordenances comunes a "tots els mercaders catalans sotmesos al senyor rey d'Aragó" a fi que "d'ací en avant no sia nenguna qüistió entre mercaders ni noliejadós, ne ací, ne en València, ne en Barchinona, ne en Mayllorcha".
28.5.1352: El veguer de Mallorca comunica, de Lleida estant, al Cerimoniós que ha "trobat lo llibre sarraynesch trelladat en romanç, el qual Jacme Roig, quondam, nos fehia a esplanar de moresch en romanç cathalà".
1352: Al capítol 5è. De la Crònica del Cerimoniós sobre una tempesta a Sicília: "No se'n perdé alguna, sinó una galea dels catalans que era de València".
1360: El cadí de Xàtiva i un jueu barceloní fan de torsimanys i treballen unes capitulacions pel rescat d'un visir de Fes: "scientes loqui et intelligere ad nodum cathalanorum et eciam algaraviem et linguam".
12.12.1360: La reina Elionor de Sicília escriu al batle d'Elx, en Domènec Llull, i hi anomena cristianesch a la llengua catalana.
1365: Els diputats mallorquins escriuen als Cerimoniós: "Com los mallorquins e poblars en aquella illa sien catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya...",
1370: Moisès Salvador, jueu de Lisbona, testifica: "entre los mercaders catalans que y pujaven e meteren ses robes e mercaderies e persones hi véu En Joan Roca, mercader de València e tots los catalans qui eren en la dita fusta".
Bernat Serra, notari de València: "alcuns mercaders catalans entre los quals eren Johan Roca, mercader de València".
Bernat de Miracle, savi en dret de València: "entre los quals catalans que hi moriren hi morí En Johan Roca, jove, mercader de València", etc.
1388: El Consell General de València acorda prendre mesures amb Barcelona i Mallorca, "pels molts e grans damnatges dels infels moros de Barberia, confusió e vergonya de cristians, especialment d'aquesta nació..."
1392:Els regidors valencians s'adrecen als de Mallorca i s'hi planyen de la inseguretat que hi ha a la mar: "On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines? E preferint-nos a fer sobre açó, ensems ab vós e ab Catalunya".
L'Infant Martí de Sicília està pacificant l'illa i quan el Consell de València coneix els seus triomfs, els considera com "honor e utilitat de la Corona reyal d'Aragó; encara a tota la nació catalana".
1395: Fra Antoni Canals, mentor de l'aristocràcia valenciana, escriu la seva traducció del Valeri Màximo: E com lo dit rey (Massinissa) fos barbre, que vol dir hom estrany...als catalans, turchs o tartres. S'adreça als jurats barcelonins fent-los esment que tradueix el llibre de llatí en la nostra vulgada llengua materna valenciana: per primera vegada, amb quatre adjectius, algú parla de llengua valenciana, però més aviat té el sentit d'estil de prosa que no pas de cap forma dialectal (llavors molts escasses), tanmateix hi afig: jatsia que altres l'hagen tret en llengua catalana.
12.9.1399: Els jurats de València fan esment d'aquest "antich proverbi: Draps de França e llibres de Bolunya / consumen Aragó e tota Catalunya".
1399: Els jurats de València s'adrecen als diputats del General de Catalunya per agrair-los la galera que els prestaren per armar-la contra els berbers, per donar a aquells durs càstichs, terrible terror e punició condigna de tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació".
1400:Els jurats de València s'adrecen a les autoritats de la vila fronterera castellana de Moia (vora Ademús): "fugint, pocs dies ha, un catiu, de llinatges de tartres, emperò bandejat e apel·lat Johan, d'edat de XX anys poc més o menys, e paladí en son parlar català".
Una altra lletra semblant adrecen al veguer i jurats de Girona: "e paladí en llenguatge català".
Ca. 1400: Pedro López de Ayala, al seu Rimado de Palacio, oposa catalán a español, francés, inglés, lombardo i escocés.
François Villon oposa les cathalennes a les espagnoles, grecques, egiptiennes, etc.
Vicent Ferrer anomena Catalunya a la València de parla catalana, en predicar a la comarca dels Serrans (de parla aragonesa): "Vosaltres de la Serrania, que estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets un vocable castellà e altre català".
1411: La vídua de Joan I, Violant de Bar, de nació francesa, s'adreça a la noblesa valenciana a tomb del plet successori, i afirma que ha fet estudiar els testaments dels darrers reis, los quals testaments, per clarificació de nostra intenció, havem fet splanar de latí en lengua catalana.
1433, 12, 15. Oriola Capítols que ha de presentar el Missatger en Roma al Papa amb les reclamacions d'Oriola, per a resoldre el conflicte del Vicariat i el Bisbat. (Informació de Joan-Carles Martí i Casanova, Migjorn, 17.09.2003.)
«Item lo dit bisbe te e acostuma tenir hun e dos a vegades mes vicaris generals e lochtinents de aquells dins la Ciutat de Murcia del Reialme de Castella e dins la vila de Oriola qui es cap de la governacio james no a volgut constituyr hum vicari.. En encara fan pus gran desonestat quen los actes que donen a les parts pledegants fan de co que donen al Castella en hun full de paper posen al Catala en tres fulls per forma que per hun flori que el Castella pach lo Catala ne paga quatre florins. En aixi que la justicia de les catalans es perida...»
«Item senyor que no solament per lo dit bisbe que ha present es. E encara que tots los pastas qui continuament son castellans. Per co que la major part e lo cap del dit bisbat es en les parts de Castella aquell se dona a voler del Rey de Castella. E per conseguent pensar per vostra Real celsitut que a Castella e com se atroba en lo dit bisbat tots temps favorega e han acostumat favorir als de la nacio castellana desfavorint als de la nacio catalana. E axi mostre e han mostrar en donar dignitat e altres benefficis ecclesiastichs que no solament en les parts de Castella..»
1458. Generalitat de València. Llibre de provisions: "E hac gran tumult en Roma, que los romans estaven avalotats contra los cathalans, car dient-se que lo papa, qui era cathalà (ço és, valencià) e era stat bisbe de València, los havia fort maltractat."
1554. M. Bandello. Novelle I: "Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non és piu lasciva e amorosa città."
1566. Martí de Viciana. Crònica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia: "En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana; porque en la conquista se pobló más de catalanes que de otras naciones."
1604. J. Pujades. Dietari: "Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders vells catalans. Y si es mantenen tenen rahó."
1610. Gaspar Escolano, Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia: "Como fue poblado casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua (..) por más de trescientos años han pasado los deste reyno debajo del nombre de catalanes (..) por ser todos de una misma lengua y nación."
1766. Bisbe Climent, Sermó d'entronització, Barcelona: "Casi todos los valencianos somos catalanes (...) debeis reconocerme como paisano vuestro."
1778. F. Cerdà, Notas al Canto del Turia: "Bajo el nombre de catalanes se entendían éstos y los valencianos, por ser todos de una misma lengua...".
1783. Lletra de J. A. Mayans a J. Vega i Sentmenat: "Su lengua (de Catalunya) en España y Francia huvo tiempo en que fue la más culta; pero(..) los más interesados en su conservación son los primeros que la han abandonado (...). En esto los valencianos hemos ganado la palma(...) Vamos, pues, a vindicar el descuido de nuestra lengua con esse que Vmd, intitula Thesoro de la lengua cathalana."
1876. Benvingut Oliver, Hª del Dº en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las costumbres de Tortosa, 1876: "Este hecho [comunitat d'usos, costums legislació i tradicions] [...] arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen a nuestras ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad."
(GEC, català -lana) Individu d'un poble, de llengua catalana, desenvolupat als Països Catalans. Fins al s XIII l'extensió d'aquest gentilici tingué una evolució paral·lela a la del corònim Catalunya. Amb la constitució dels regnes de Mallorca i de València, hom perdé més fàcilment la noció que aquests eren parts constitutives de Catalunya que no pas la noció que llurs habitants, tot i la diversa ciutadania, eren catalans: "són vers catalans e parlen del bell catalanesc del món", escrivia Ramon Muntaner vers el 1325 referint-se als habitants del sud del País Valencià; el 1417 Anselm Turmeda afirmava ésser de nació catalana i nascut a Palma de Mallorca; els consellers de Barcelona, el 1456, consideraven Vicent Ferrer de "nostra nació". És coneguda la qualificació de catalans donada als papes de la família Borja, procedent de Xàtiva, tant pels italians contemporanis ("O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani") com per ells mateixos (Calixt III s'anomenava "papa catalanus" i considerava el seu pontificat com a "gloria nationis catalanae"), i a l'edició, feta el 1553 a Sevilla, de la traducció castellana de Baltasar de Romaní de les obres d'Ausiàs Marc, l'autor consta com a "caballero valenciano de nación catalán", igual com a la primera edició d'aquesta traducció feta a València el 1539. Enfront de la tendència que justificava l'existència d'un poble valencià separat ja del poble català originari, manifestada precoçment per Francesc Eiximenis el 1383 —un fet paral·lel no es produí a Mallorca fins cent anys més tard—, en les relacions internacionals, especialment les comercials, persistia encara al s XVII la solidaritat: els cònsols de catalans, tant a Nàpols i a Sevilla com a Alexandria, per exemple, tenien jurisdicció total sobre els mercaders del Principat i dels regnes de València i de Mallorca. La identificació de les coses pròpies de la monarquia catalanoaragonesa (àdhuc durant el període de la dinastia dels Trastàmara) amb Catalunya fou també un fenomen constant: així, la unió d'Occitània a la corona fou evocada pel trobador Albert de Sisteró el 1220 ("qual valon mais catalan o francès? et met de çai [del cantó dels catalans] Gascuenha e Provença, e Limosin, Alvernha et Vianès"); a Nàpols, els reis successors d'Alfons el Magnànim foren atacats pel partit angeví per llur condició de catalans ("Sto catalano quante ne fa!", deien de Ferran I de Nàpols); el mateix Ferran II de Catalunya-Aragó fou titllat pels castellans de viejo catalán i de catalanote quan el rebutjaren després de la mort de la reina Isabel. A la vegada, però, quan a partir del s XVI la solidaritat dels països membres de la corona catalanoaragonesa davant la resta dels estats de l'emperador Carles V o dels reis de la branca hispànica de la casa d'Àustria es féu més notable, hom aplicà sovint el nom d'aragonesos als habitants dels regnes hispànics de la corona catalanoaragonesa; el cònsol de catalans a Bruges, per exemple, fou anomenat cònsol d'aragonesos, i fins i tot la llengua catalana, majoritària d'aquests regnes, fou anomenada alguna vegada aragonesa pels italians. Al s XVIII, després de la Nova Planta, hom anà perdent la consciència de col·lectivitat —la unitat del gentilici ja s'havia perdut—, bé que no és estrany de trobar afirmacions com la del bisbe de Barcelona Josep Climent feta el 1766: "Casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y con una corta diferencia son unas mismas las costumbres y una misma la lengua". Des del començament del s XX el moviment catalanista propugnà la generalització de català com a gentilici comú, malgrat l'arrelament de la seva regionalització i de les reticències sorgides en amplis sectors de les Illes i del País Valencià. Superada en l'àmbit acadèmic la polèmica sobre el nom de la llengua i de la literatura comunes ('català'), en el polític, tanmateix, determinats sectors intenten (especialment des de la transició democràtica) atiar la disgregació.
