fitxes
Bibliografia
a/e: golls@geocities.com
Edició impresa: Sintagma 12, pàg. 5-18, Universitat de Lleida, 2000. [PDF]
EMILIO NIETO BALLESTER
Universidad Autónoma de Madrid
emilio.nieto@uam.es
1. La publicació del vuitè i darrer volum de l'Onomasticon Cataloniae (OC) de l'insigne lingüista en Joan Coromines, ha suposat sens dubte un fet d'una importància cabdal per l'estudi de la llengua i cultura de les terres de parla catalana. Al meu parer, aquesta obra ha donat a l'estudi de l'onomàstica una eina de vàlua inestimable. Com que crec que el millor homenatge que hom pot fer a aquesta obra gegantina és utilitzar-la i buscar de millorar-la en allò que sigui possible, el propòsit de aquest treball és estudiar dos topònims castellonencs que, segons em sembla, han rebut al OC una explicació que no és sencerament versemblant o, si així es prefereix, el de proposar dues noves hipòtesis sobre dos topònims castellonencs que ens semblen més acceptables que no les que podem trobar al OC.
2. El Penyagolosa és, potser no calgui dir-ho, el puig més alt de tot el País Valencià. S'aixeca a l'interior de l'actual província de Castelló de la Plana, no massa lluny del límit històric entre les dues llengües [1]. En allò que fa a la història lingüística més recent del seu terreny, podem dir que és tracta d'un territori força divers, on s'ha esdevingut de segles ençà una veritable fusió i acumulació de llengües: deixant de banda l'antic ibèric, al llatí tardà va succeir (que no pas substituir sencerament) l'àrab, i a aquest el català i l'aragonès. Les peripècies històriques dels darrers segles han afegit una onada castellanitzant que avui per avui amenaça aquesta naturalesa lingüística plural. La toponímia, no cal dir-ho, és un mirall perfecte d'aquesta història.
2.1. La documentació més antiga del topònim es de l'any 1203,[2] on apareix ja com Penna Golosa, una forma en tot igual a l'actual. Les documentacions posteriors no són distintes, tret de detalls gràfics sense gaire interès. La pronunciació local es constant i assegura la presència de /z/. El primer element del compost és diàfan: la qüestió tèrbola és el segon.[3] Com era esperable, aquest n'ha rebut molts, d'aclariments, que, encara a risc de deturpar una mica, podem resumir com segueix:
2.1.1. És tracta d'un nom de origen llatí a partir de pinna *aquilosa, és a dir, «la penya de les àguiles». Aquesta hipòtesi, d'en Coromines [4, v. 6, p. 431], comporta una evolució fonètica de *aquilosa fins a *acolosa que no és inversemblant en termes de fonètica històrica catalana, puix que com assenyala Coromines no és tasca difícil d'afegir exemples semblants del tipus sangonera, engonal, enconar, etc. La imatge toponímica és freqüent una mica a tot arreu i s'escau molt bé amb la presència real d'aquestes aus, ara o en una data més o menys reculada.[4]
2.1.2. El mateix Coromines [5, vol. 6, p. 192-193], una mica dubtós davant les crítiques rebudes per la seva primera hipòtesi, en proposa una de nova cercant d'albirar al nostre topònim una hipotètica pinna *pegolosa, que s'hauria contret poc menys que forçosament en Penyagolosa per haplologia. El significat fóra així, «penya abundant en pega, en pegunta». Un cop més assenyalem que la imatge toponímica és possible i versemblant. Tothom coneix molts topònims que ens parlen de la presència de pega o de pins de reïna en un lloc donat.[5]
2.1.3. Una tercera hipòtesi, de Pitarch [15], proposa com a alternativa a la primera hipòtesi de Coromines, un suposat ètim llatí pinna *lucosa, on *lucosa[6] és un adjectiu abundancial-col·lectiu en -osus a partir de lucus, «bosc». És lucus un mot plenament llatí, molt conegut i que, a despit de la seva pràctica desaparició de les tres llengües romàniques espanyoles, ha deixat moltes romanalles a tot arreu d'Espanya.[7] Podem citar-ne entre d'altres noms com són ara Lugo, Luque (Córdoba), Luco de Jiloca (Calamocha, Teruel), Luco (Ambel, Zaragoza), etc. [8] La hipòtesi, molt raonable en allò que fa a la significació, implica en fonètica una evolució de /u:/ > /o/ i metàtesi sil·làbica: *lucosa > *locosa > *logosa > golosa.
2.1.4. En últim lloc no volem preterir unes altres hipòtesis que gosarem definir com a «prelingüístiques» i que apareixen en l'obra d'Escolano i en la de Cavanilles.[9] El primer va proposar el que era més evident a un primer cop d'ull: -golosa és el que sembla, un derivat de gola, fent referència a que el cim vol empassar-se el cel o bé a que tots el botànics hi van per arreplegar herbes medicinals. El segon, que ha gaudit de prou èxit, vol veure en el nostre nom una variant de colós. El nom hauria estat degut, és clar, a les proporcions del puig. Doncs, pinna *colosa, «la penya gegantina», hauria donat Penyagolosa.
2.2. Com ja hem assenyalat abans, som de l'opinió que cap d'aquestes hipòtesis està lliure d'importants entrebancs. Una hipòtesi etimològica toponímica ha de ser versemblant en la fonètica, en la morfologia i en el significat. Així, doncs, podem dividir nostres crítiques en tres apartats:
2.2.1. En allò que fa la fonètica les dues hipòtesis de Coromines són totalment versemblants, malgrat que calgui dir que l'evolució del tipus sangonera és, en principi, catalana, i no podem estar absolutament segurs de que el topònim Penyagolosa sigui català parlant estrictament. Si el topònim fóra català hom trobaria d'altres semblants o iguals a la toponímia del Principat o de les terres del Sud conquerides, i això no és el cas. La hipòtesi de Pitarch és clar que és poc convincent pel costat de la fonètica: tot i que l'evolució de /u/ > /o/ no és absolutament impossible si suposem, com sembla possible i àdhuc versemblant, que el topònim és mossàrab, la metàtesi ens pareix no gens clara i, sobre tot, un xic artificiosa i sense paral·lel exacte.
2.2.2. En termes morfològics cal acollir les dues hipòtesis de Coromines fredament. És evident que *aquilosa no existeix enlloc,[10] com tampoc existeix pegolosa, i això és ver per bé que efectivament les imatges es repeteixen desenes o centenars de vegades a tota la Romània. No és massa agosarat de sospitar que els adjectius han estat creats per l'autor per comprendre el topònim. És clar que açò no vol dir que la hipòtesi sigui impossible, però tothom pot estar d'acord que una hipòtesi que no impliqui mots d'asterisc és sempre preferible. El mateix podem dir potser de *lucosa que tampoc no existeix amb seguretat enlloc [11] i de *colosa, hipotètic femení del substantiu colós que sempre ha estat en les llengües romàniques un vocable cult, de fort regust llibresc, aliè a la llengua real, sense presència toponímica a tot arreu de la Romània.[12]
2.2.3. Llevat de la hipòtesi d'Escolano,[13] en l'aspecte semàntic totes les hipòtesis mencionades més amunt semblen possibles i efectivament tenen concreció toponímica: penya d'àguiles, penya de pins de reïna, penya boscosa, penya gegantina.
2.2.4. Podem resumir les objeccions de cadascuna de les hipòtesis així:
Secció 1.1.1. Entrebancs morfològics.
Secció 1.1.2. Entrebancs morfològics.
Secció 1.1.3. Entrebancs morfològics i fonètics.
Secció 1.2.4. Entrebancs semàntics (Escolano), entrebancs morfològics (Cavanilles).
Si considerem, doncs, que aquestes breus notes redactades a propòsit de les hipòtesis formulades fins hores d'ara per explicar el topònim valencià Penyagolosa no són absolutament injustificades, haurem de considerar també que no sembla absurd o fora de lloc intentar de cercar una altra hipòtesi que s'enfronti a menys obstacles.
2.3. Efectivament, som de l'opinió que aquesta hipòtesi existeix. Fins i tot sembla que és fàcil i gairebé evident. Al nostre parer n'hi ha raons per creure que el topònim Penyagolosa ha de ser el resultat del llatí pinna closa, on closa és la forma clàssica i tardana de participi del verb claudo, «tancar». El significat és, doncs, «penya tancada». És clos, closa un terme ben viu en català, tot com el verb cloure, malgrat que el mot ha desaparegut d'altres àmbits romànics peninsulars. No cal proposar arabització: s'ha produït una sonorització de /k/ i una anaptixi /glo/ > /golo/ que, lluny de ser quelcom estrany, podem trobar un mica pertot. La influència d'un superestrat aràbic sembla possible com a factor coadjuvant, però no ens sembla absolutament necessària. En terreny de toponímia clarament mossàrab podem citar sense cap desig de exhaustivitat casos com són ara Galamor (Artà, Mallorca,
És significatiu a aquest propòsit un topònim no assenyalat fins ara, El Goluso (Piedrafita, Osca). Més aclaridor encara pot ser un altre topònim d'Osca, La Glosa (Guaso, Osca). Ambdós poden ser interpretats fàcilment a partir del llat. closu / clusu i closa clusa respectivament.[15] L'absència de substantiu pot indicar en aquests topònims una substantivació de l'adjectiu molt coneguda i ben documentada a bona part d'Aragó i de Catalunya: La Closa (Benasque, Bergua, etc), Las Closas (Fanlo, Linás de Broto, etc), La Clusa (Alquézar, Boltaña, etc), O Clusar (Secorún), etc. En relació a l'anaptixi, voldriem comparar el topònim Calamor (Perarrúa, Osca) amb Barranco de la Clamor (Albelda, Azara, Azlor, etc) i ambdós amb l'anterior Galamor mallorquí. Si aquesta anàlisi és correcta, llavors el nostre topònim més que una romanalla mossàrab fóra un simple topònim de nissaga aragonesa traslladat amb la conquesta o, almenys, creat per la gent del Nord amb el coneixement de l'indret. Això s'escau molt bé amb el manteniment de /p/ en penya que hauria estat poc raonable en una estricta fonètica fortament arabitzada, del moment que aquest fonema no existeix en aquesta llengua.
Si admetem que és raonable suposar que el llatí closa, un mot clàssic i tardà en llatí, present en una bona part de les parles romàniques, podria haver evolucionat fins golosa, sols ens resta allò que pertoca la significació. I voldríem dir que també en aquest punt la nostra hipòtesi és versemblant i molt senzilla. La imatge és freqüent, per bé que amb d'altres significants. Podem trobar un poc a tot arreu topònims amb aquesta imatge, expressada adesiara amb el vell mot llatí clos, closa, sovint amb els nous vocables cerrado, cerrada, tancat, tancada, etc. No és tasca feixuga citar-ne molts: Tossa de Montclús (La Pobla de Lillet), Castell de Montclús (Fogars de Montclús), Barranco de Peña Cerrada (Fortanete, Teruel), Peña Cerrada (San Javier, Murcia), Peña Cerrada (Enciso; Poyales, La Rioja), Los Corrales de Peña Cerrada (Purujosa, Zaragoza), Navacerrada (Madrid), etc. El significat sembla ésser el de mont, puig, etc. de difícil accés, tancat per cingles, precipicis, etc.[16] Nogensmenys, no gosarem excloure d'altres possibilitats. Per exemple, potser vol dir en algun cas mont o penya tancada per l'abundància d'arbres o de vegetació, un poc a la manera del significat de topònims com Conesa (Tarragona)
3. El segon dels topònims que volem estudiar és Les Useres. És tracta del nom d'un poble de l'Alcalatén, entre l'Alcora i Atzeneta, a l'est de la comarca, no pas massa lluny de la Plana Alta i l'Alt Maestrat i de Castelló de la Plana. La vileta es troba en un amfiteatre elevat una mica [6, vol. 15, p. 127]. La documentació antiga del topònim mostra sempre Useres. La pronunciació local i dels pobles veïns és sempre amb /z/.
3.1. Les hipòtesis proposades fins hores d'ara són les següents:
3.1.1. L'opinió més seriosa de les que coneixem es la de Coromines [5, vol. 2, p. 360]. Vol en efecte aquest lingüista relacionar Les Useres amb una sèrie molt ampla de topònims castellans del tipus Uceda (Guadalajara), Ucedo (León), etc. Aquests topònims i el nostre tindrien com a últim ètim el llatí ulix, ulicis, «bruc» a través d'un nom col·lectiu *ulicetum o *uliceta.[17] Tan sols que al nostre topònim s'hauria produït un canvi de sufix i -etum -eta hauria estat substituït per -arium -aria, que hauria evolucionat fins -era, tot com s'esdevé en d'altres topònims com Ucero (Soria), Uceiras (Tordoya, A Coruña), etc. La pèrdua de /l/ en aquest context fonètic és normal en aquests dialectes, com prova suficientment el nom comú uz, «bruc», viu encara a algunes contrades lleoneses.
3.1.2. Cabanes Pecourt i d'altres [2] veuen al nostre topònim un simple trasplantament d'immigració de l'aragonès Osera de Ebro (Zaragoza), amb una formació de procedència *osers, «pobladors provinents de Osera», que va evolucionar fins Users per feblesa de la vocal inicial i va ésser transformat finalment en Useras per castellanització. El topònim aragonès hauria d'ésser comprès bé com provinent del llatí ursaria, «lloc d'onsos», bé com ossaria, «fossar, cementiri».
3.1.3. Nebot Calpe [11, p. 83] sota l'epígraf *use, «bosque» vol analitzar Les Useres com a topònim prellatí cercant una relació amb els mots bascs use, «bosc» i usa, «camp o terreny d'ús comunal», com Usetas (Zucaina, Castelló), Used (Laguarta, Huesca), Usi (Juslapeña, Navarra), Usón (Huesca), etc.
3.2 No és cap disbarat dubtar de la hipòtesi de Coromines, per bé que sembla molt convincent a un primer cop d'ull. Els nostres dubtes són en aquest cas de tipus fonètic.
En efecte, creiem que els topònims castellans i gallecs assenyalats més amunt tenen com a ètim últim el llatí ulix ulicem, tot com molts d'altres de terres espanyoles molt més allunyats fonèticament,[18] però considerem que /z/ del topònim castellonenc pot excloure aquest origen. El topònim fóra forçosament mossàrab, precatalà, i no sembla que /k/ llatina palatalitzada hagi evolucionat en aquesta llengua fins /z/. El resultat és /t∫/, no pas /z/.[19] Doncs, esperaríem en tot cas **Les Utxeres o potser **Les Uxeres com tenim per exemple Nutxes (Xixona, Alacant), Valdenoches (Guadalajara),[20]
3.2.1. La hipòtesi de Cabanes Pecourt sembla que pot ésser rebutjada sense gaires de dubtes. Assenyalem entre d'altres un obstacle que creiem de força importància: de useres n'hi ha moltes, no sols la castellonenca, i sembla molt poc versemblant que els pobladors d'un petit poblet aragonès hagin donat lloc als nombrosos useras que existeixen, a Madrid, Sòria, etc. Per afegitó no encertem a copsar la formació del derivat *osers, car de Osera hauriem esperat **osereros, **oserers, etc. El tancament de /o/ en /u/ i la posterior castellanització són també arbitraris.
3.2.2. En darrer terme, l'opinió de Nebot Calpe, redactada al nostre parer d'una forma molt confusa,[21] és d'aquelles que es difícil recolzar o negar d'una forma convincent. És clar, nogensmenys, que la proposició d'un ètim preromà es l'eina última que podem fer servir en toponímia castellonenca, més encara si tenim en compte que Useras, com ja hem assenyalat abans, n'hi ha moltes. A més a més, es digna de menció la presència al topònim castellonenc d'una sufixació inequívocament romànica, el que no pareix possible si d'un topònim preromà es tractés.[22] D'una altra banda, el mot basc use, variant de usi, és raríssim i propi solament d'una petita contrada. Que sapiguem, a la toponímia basca no existeix cap presència del mot.[23]
3.3. El desencert de Coromines és essencialment haver relacionat Les Useres amb Uceda, Ucero, etc, topònims tots que han passat necessàriament per *Uçeda, *Uçero, etc i no amb d'altres que, aquests sí, són sencerament iguals. En efecte, no hi cap motiu per dubtar que el topònim sovinteja a tot Espanya,[24], a zones tan distintes i allunyades com Madrid, Córdoba, Guadalajara, Ciudad Real i Osca. Així, és molt conegut el topònim Usera, nom d'un barri de Madrid, que reapareix sota la mateixa forma a la llunyana Osca, Usera (Fanlo, Huesca), i també n'hi ha d'altres com són ara Peña Usera (Establés, Guadalajara), Río Usero (Adahuesca, Huesca), Casa de la Usera (Obejo, Córdoba), Loma de Usera (x2: Aldea del Rey i Puerto Llano, Ciudad Real), tots amb /s/, no /θ/, ortografiat <c>, és a dir, tots ells provinents d'un mot llatí amb /s/, no amb /k/. Així, doncs, podem dir en breu que tenim dos grups toponímics als quals pot ser unit el nostre Les Useres. Coromines no ha dubtat en relacionar el topònim castellonenc amb el grup de Uceda, Ucero, etc, però la fonètica sembla indicar que la relació amb Usera és, diriem nosaltres, més estreta.
3.4 La qüestió ara és saber quin el l'origen del grup de topònims del tipus Usera, castellonenc i d'altres indrets. Segons ens sembla tots ells tenen com a origen últim el llatí tardà i vulgar iusum, «baix», alteració ell mateix de deorsum > iorsum per analogia amb l'antònim sursum o susum, «amunt». La nostra hipòtesi és que a partir del resultat local de iusum, que hauria estat uso o alguna altra forma molt pareguda s'ha format un adjectiu usero, -a amb formació en -ero, -era, típicament romànica (< llat. -ariu, -aria). És molt clar que és impossible (i potser balder) precisar ara per ara si aquest procés ha tingut lloc en època plenament llatina o en època romànica, és a dir, precisar si hem de proposar uso > usero, usera o si hem de retrocedir més i considerar un llatí iusum > iusariu, iusaria.[25] Aquest adjectius han existit al nostre parer juntament amb altres formes adjetivals més usuals, iusana i susana, ambdues amb moltes romanalles toponímiques: Fuente Usana (Hornillos; Nalda, Viguera, tots a La Rioja), La Usana (Clavijo, La Rioja), La Pontusana (Matute, La Rioja), «el pont de baix», amb pèrdua de /i/ davant el seu manteniment en Vedada Yusana (Calahorra, la Rioja); La Susana (Pedroso, La Rioja), Vera Susana (Terroba, La Rioja), Susana (Matute, La Rioja), Collado Susano (Viniegra de Abajo, La Rioja),[26] Camino de Susano (Villarquemado, Teruel). L'adjectiu que hem proposat per l'explicació de Les Useres no és cap creació artificiosa ni cap mot que hom no pugui trobar enlloc. Ans al contrari, existeix constància escrita de la seva existència en castellà, on yusero, -a[27] i susero, -a semblen haver coexistit amb yusano susano per acabar desapareixent tots més tard en profit de expressions com són ara bajero, somero o més simplement de arriba y de abajo.
3.5 En allò que fa a la fonètica, constatem la desaparició de /j/ en posició inicial de mot davant vocal posterior, un desenvolupament fonètic que trobem amb seguretat un poc a tot arreu d'Espanya, des de Mallorca a Santander, des d'Àlava a Granada: Unquera (Cantabria), Unqueira (Granada), Vallunquera (Burgos, Segovia, Guadalajara), Valdunquillo (Valladolid), Lunquerillo (La Villa de Ocón, La Rioja), tots de lat. iuncum uncaria, «jonc, jonquera», Unza (Álava)
3.6 Afegim per enllestir que no hi ha cap contrasentit en topònims com Loma de Usera si usera té el significat de «de baix» que nosaltres proposem, com no n'hi ha res, de contrasentit, entre aquest significat i la situació de Les Useres castellonenques «en un pequeño cerro», en paraules de Madoz. Un gran nombre de topònims de significat clar el fan conèixer perfectament: Arroyo de las Lomas Bajas (Fuentes de Rubielos, Teruel) o millor encara, Cerro Bajero (Almarza, La Rioja) o Monte Bajero (Bergasillas, La Rioja). És molt versemblant pensar que en topònims del tipus Loma de Usera la preposició de és un afegit posterior, el que és molt freqüent en composts toponímics, i que hem d'entendre Loma Usera, és a dir, «pujol baix», significat exactament igual que el de Cerro Bajero o Monte Bajero[30] de la Rioja. De la mateixa manera, Les Useres ha perdut amb el pas del temps el substantiu al qual qualificaria useres, el significat del qual hauria d'ésser «pujol, cim» o quelcom de semblant. Així, doncs, el significat de Les Useres no sols no està en contradicció amb la situació del poblet «en un pequeño cerro», sinò que vol dir precisament això mateix.
4. Arribats ja a la fi d'aquestes breus notes, volem concloure assenyalant que si les nostres hipòtesis son versemblants els dos topònims valencians podem trobar unes solucions planeres que s'integren bé en un marc general romànic. Som davant dos topònims que tenen germans coneguts. L'originalitat del primer només resideix en l'addició de l'adjectiu golosa a penya, car golosa provinent de closa o clusa, «tancada», apareix almenys dues voltes a Osca. En allò que fa a usera no cal afegir-hi gaire: el mot apareix sovint i ha estat, amb petites diferències fonètiques, mot plenament viu en castellà. Cap mot d'asterisc és necessari aleshores per l'explicació dels dos topònims, el que pot ser un avantatge no minso en la nostra recerca toponímica que fem massa sovint a les palpentes.
* Aquest treball ha estat fet com a part del projecte d'investigació PB 96-0045. Volem agrair ací els companys E. Casanova (Departament de Filologia Catalana, Universitat de València) i J. Pérez i Durà (Departament de Filologia Clàssica, Universitat de València) llur amabilitat en haver posat a la meva disposició publicacions a les quals no tenia fàcil accés.